I que, algún amiguet?

         A l'hora de sopar, la tieta no va treure el tema, tot hi que sabía que jo l'havia escoltat la conversa. Alló serà una cosa per la qual sempre li donaré gracies.

-Em.. I que, algún amiguet?

-No-vaig respondre seca. A les dos ens costava tenir una conversació. Jo amb un pare mort i ella amb una neboda amb un pare mort. Volia allunyar-me de tot- Vaig adalt, vull continuar llegint. -vaig dir mentre recollia la meva part de la taula.

Vaig arribar a la meva habitació improvisada situada a les golfes al estil la “Heidi”.La meva tieta tenía col·locadauna gran colecció de llibres. Vaig observar. Va haver un que em va cridar l'atenció pero just aleshores va pujar la meva tieta.

-Minerva? He pensat que t'agradaria.- Em va entragar un llibre anomenat “El món Groc”.

-Quin nom més extrany!

-Veura's. Obre'l i disfruta'l. Crec que avui et pot servir el capítol de dol. A mi em va obrir els ulls. Me'l vaig comprar just quan l'ávia Cristina va morir.

Els ulls es van començar a omplir d'aigua i semblaven un mar, amb els ulls verda de la meva tieta surcant entre les onades.

Coneixia aquella sensació. Impotencia, rábia pero sobretot tristesa. Tristesa per no poder dir un últim adéu.

La meva tieta tenía raó. Tot el llibre en general era especial. Especial, com aquell estiu...

1. Minerva, el papa s'ha mort

     Va ser fa dos estius, jo tenía 12 anys i vaig arribar la primera al poble. Els meus pares seguien a Barcelona, pero jo com faria més tard cada any, vaig anar a casa la meva tieta. Ella vivia al poble cuidant ovelles hippies (o era hippie i cuidava ovelles? No se pero era la vida que havia elegit). En aquell moment encara no estava creat el grup. Aixó va pasar després, i com no sóc gaire bona explicant, millor que anem, com deia l'Elbor, a poc a poc i amb bona lletra.

     Així que em passava els matins sola, a casa de la tieta, o com a molt, baixava a la platja.

Una trucada em va canviar:

-Minerva?

-Si mama-vaig dir.

-No se com dir-t'ho- Es fa fer silenci seprulcra'l- El papa s'ha mort.

-Perdó mama, que deies?

-Que el papa s'ha mort.

-No,no,no pot ser..

-Si carinyo, es veritat...

-No- vaig començar a plorar.

     Vaig deixar el telefón alla penjat amb la mare preguntant per a mi. Vaig començar a córrer, peró no vaig anar gaire lluny, de fet em vaig quedar darrera de la porta. Volia sentir el que la tieta i la mare parlaven.

-No tindria que haver-li dit, li he esguerrat l'estiu. M'odiara sempre- la mare es lamentava.

-No Núria, has fet el correcte. La família en situacions així ha d'estar unida...

-Elsa- la mare la va tallar- Tu no tens fills, així que estalviats els consells en aquesta situació. D'acord?

-Ja peró reconeixe-ho Núria, sóc uns anyets més jove.

-Només ens portem set anys.

-La diferencia és que tu estàs a l'era dels trenta i jo encara sóc una adolescent.

-Una adolescent? Pero si fa deu anys que tens quinze anys!

-Bueno... Somiar es gratis, no?

-Em si... Pero, li he esguerrat l'estiu!

-No et preocupis. He trucat uns amics que tenen un fill, l'Elbor. Vindran a pasar l'estiu aquí.

-Elbor? Quin nom és aquest?

-L'Elga i l'Igor li van voler posar aquest nom.

-Home amb els noms que tenen ells, no m'estranya!

-T'enrecordes de l'Elga?

-Ara no caic.

-Si,home,si! Era aquella que tenía els pares divoriciats. Que el seu pare vivía a París.

-Si, ja m'enrecordo!

-Doncs s'en va anar a París, bueno, que va tenir un fill de la mateixa edat que la Minerva.

     Jo en aquell moment només pensava en quins pares són tan cruels de dir-li al seu fill Elbor!

Pròleg

    M'agrada quan plou. Hi alguna cosa especial a l' ambient. L'aire té olor a terra mullada.A l'escola, quan plou tot va a un ritme diferent. Si estàs fent un exàmen, i està plovent, màgicament i sense saber perque el ritme de la pluja et relaxa i a la vegada et treu els mals pensaments i els nervis.

      La pluja em recorda el poble, el meu poble. Als amics, als meus amics. A les tardes a la platja. En fi, al meu estiu.

      Em coneixia els estius. Em passava 365 dies desitjant que arribes, i després en un sospir se'm passava volant. Tot hi que passavem tres mesos allà, jo sempre volia més, més i més. Se'm feia dur marxar , però això no era el pitjor, el pitjor era tornar a la rutina de cada dia.

     Al meu poble tinc el meu grup:

-La Clara i la seva germana, la Mireia.

-En Martín i l'Àlex, que són especials a la seva manera.

-L'Elbor. Es un noi molt especial aquest Elbor. Abans de venir al grup, sempre estava sol. Pero tot hi ser una mica estrany és com una caixa de sorpreses. Té molts plans, molts idees i no ho dic perque sóc la meva amiga , va tenir idees realment bones, de fet, va ser ell el que va fundar el grup.