I que, algún amiguet?

         A l'hora de sopar, la tieta no va treure el tema, tot hi que sabía que jo l'havia escoltat la conversa. Alló serà una cosa per la qual sempre li donaré gracies.

-Em.. I que, algún amiguet?

-No-vaig respondre seca. A les dos ens costava tenir una conversació. Jo amb un pare mort i ella amb una neboda amb un pare mort. Volia allunyar-me de tot- Vaig adalt, vull continuar llegint. -vaig dir mentre recollia la meva part de la taula.

Vaig arribar a la meva habitació improvisada situada a les golfes al estil la “Heidi”.La meva tieta tenía col·locadauna gran colecció de llibres. Vaig observar. Va haver un que em va cridar l'atenció pero just aleshores va pujar la meva tieta.

-Minerva? He pensat que t'agradaria.- Em va entragar un llibre anomenat “El món Groc”.

-Quin nom més extrany!

-Veura's. Obre'l i disfruta'l. Crec que avui et pot servir el capítol de dol. A mi em va obrir els ulls. Me'l vaig comprar just quan l'ávia Cristina va morir.

Els ulls es van començar a omplir d'aigua i semblaven un mar, amb els ulls verda de la meva tieta surcant entre les onades.

Coneixia aquella sensació. Impotencia, rábia pero sobretot tristesa. Tristesa per no poder dir un últim adéu.

La meva tieta tenía raó. Tot el llibre en general era especial. Especial, com aquell estiu...